Ambició o testosterona

Exactament com hem arribat a aquesta crisi, no ho sé. L’economia no és com una poma que cau d’un arbre. I no és perquè la poma no encerti el cap del millor científic de tots els temps. Si els economistes hem après alguna cosa és que no hi ha un model de causa-efecte, i hem de treballar amb un sistema de forces interrelacionades. Dit d’una altra forma, un merder, tu.

Però fins i tot amb les reduïdes expectatives els models que fem servir fan pena. Curiosament, el discurs popular sembla centrar les causes de la crisi en l’ambició desmesurada, l’egoisme i, en general, les penques del sector financer.

Curiós, dic, perquè els models econòmics van sobrats d’ambició. De fet, els inversors en els models són sempre individus força deplorables, que només busquen fer el màxim benefici i no es paren ni un minut a esbrinar les conseqüències de les seves accions sobre el benestar general.

La simple observació que posa aquests models en qüestió és que, per tota la seva suposada atenció a fer diners, la gran majoria d’inversors i bancs ho han perdut tot o quasi tot. Per explicar la crisi els inversors han de ser o incapaços o inconscients.

Bé, podeu dir, que brillants que sou els economistes! És clar que són una colla d’incapaços inconscients. I si mai tinc un metge entre els meus lectors, potser em senyalarà que s’ha demostrat que les hormones afecten les inversions dels “stock brokers.” I què coi sap la testosterona o el cortisol del màxim benefici?

Ambició o hormones? La professió ja intenta incorporar altres factors al comportament dels inversors, des d’hormones a altres disfuncions del comportament, el que es coneix com “behavioural finance.” Polítics i comentaristes, però, prefereixen el discurs de l’ambició, que fa dels inversors els dolents de la pel·lícula; i així acabarem amb una regulació que limitarà els beneficis del sector financer quan potser el que hauria de fer és posar els inversors a règim.

Que la paguin els rics

Una recent manifestació pel centre de Barcelona demanava que la crisi la paguin els rics. Jo hi estic completament d’acord. Els bilions que s’hi aboquen i s’acomiaden.. que els paguin els rics. Jo encara faria més: posaria un impost sobre la renda que augmentés cada tants milers d’euros i així algú molt ric pagaria una proporció més gran. I no en tinc prou, no. Crec que també hauríem de posar un impost sobre les empreses! Què us sembla un 32,5%?

Desgraciadament, la crisi no és un peatge que pagues i passes. Paga paga paguen perquè no vagi a pitjor, no per a què anem a millor.

Retorno… d’aquella forma

Si es que queda algu per aqui, ves, tornare a publicar posts en col.laboracio al blog opera et dies del Roc Armenter.

Vil supervivència (a Cleveland)

He desaparegut per uns dies i la crisi no ha fet el favor d’esperar que jo tornés — jo em passo el dia pensant en ella i ni tan sols em fa cas. La història de sempre…

Pel que sigui, però he tornat. I per un parell de coincidències avui parlaré sobre Cleveland. Estava llegint un article d’en Lluís Foix a la Vanguardia sobre aquesta ciutat d’Ohio quan m’ha vingut al cap unes dades que vaig veure, ara ja fa un temps, que són esgarrifoses.

Es tracta d’una sèrie de tres mapes de la ciutat de Cleveland (i voltants), de fa ara un any. El mapa està dividit per veïnatges. En el primer podem veure el percentatge d’hipoteques “subprime”: com més fosc és el verd més “subprime.” (Les hipoteques “subprime” són les de més risc.)

El següent mapa indica amb un punt cada casa embargada. No costa gens reconèixer les zones que eren de verd fosc en el mapa previ. És clar que això és exactament el que hauríem d’esperar: si s’anomenen de risc és per alguna cosa. La densitat de punts, però, fa posar els pèls de punta…

…i això que no som Deutsche Bank que es deuen posar a plorar cada cop que algú parla de Cleveland. L’últim mapa també tot de punts, un per cada propietat que Deutsche Bank té a Cleveland. No fa falta dir gaire més, no?

(Les dades són d’un centre a la Case Western University; els mapes d’un article de la BBC)

Regular, quin remei (2)

A l’últim post vaig explicar els problemes de la regulació. Pensant-hi (que no fa mal, això de pensar, de veritat), pensant-hi vaig enrecordar-me d’un article d’en Malcom Gladwell al New Yorker que detalla el cas Enron.

Us enrecordeu, no? Essencialment els executius d’Enron van enganyar els accionistes, pretenen que l’empresa anava molt bé i es podien donar bonus i augments de salari i més de tot, i és clar, accions de l’empresa també.

L’escàndol el van descobrir uns periodistes. Potser penseu que algú de l’empresa es va xivar, o els periodistes intrèpids van fer-se amb algun document secret.

Doncs no.

El van fer va ser llegir el que Enron, per llei, fa públic de les seves finances. Ho van baixar d’internet, van preguntar a l’empresa directament que, per llei un altre cop, va haver de proporcionar la informació. La llei està dissenyada precisament perquè els accionistes i altres inversors sàpiguen com va l’empresa. En altres paraules, les trampes d’Enron estaven davant dels nassos dels accionistes. Això sí, els periodistes van trigar mesos, i van necessitar l’ajuda de professors en comptabilitat, per digerir tots els documents.

Els executius d’Enron van ser sentenciats per moltes coses, però no per amagar informació: el que demanava la llei ja hi era, i n’hi havia prou per endevinar que alguna cosa no rutllava amb Enron. Però quina va ser la regulació pel tema Enron? Demanar que les empreses facin pública més informació.

Ooooops.

Caçar perdius, caçar bruixes

El FBI, el congrés, el senat, l’estat de Nova York, el FDIC, i l’equipo A estan investigant els executius de Lehman, AIG, i algunes altres companyies financeres que han protagonitzat les portades de la crisi. De moment cap ha passat a disposició judicial, però han estat cridats a testificar. És el principi d’una caça de bruixes.

Ah, i què feien els executius d’AIG mentre tot plegat se n’anava a orris? Caçar perdius. Literalment. A Anglaterra. Viatjant en un jet privat.

Bé, bé, potser no hauríem d’esforçar-nos gaire per trobar les causes de la crisi, després de tot. Perquè amb l’estupidesa d’uns i d’altres em sembla que ja n’hi ha prou.

Comencem amb la caça de bruixes. Els executius poden ser rucs o uns criminals, o ambdós (el més probable). Si hi hagut actes criminals hi haurà prou de temps pel judici. Ara mateix els executius són (tristament) els que saben més dels problemes que les seves empreses tenen i, per tant, els que millor poden donar una mà per arreglar-los. Sincerament, també m’agradaria veure els polítics més interessats en trobar solucions que acusacions. Ja hi haurà temps per enviar a la garjola qui s’ho hagi guanyat.

I els executius d’AIG hi haurien d’anar directe si més no per rucs. Què coi pensaven? Òndia ens fotran fora, la primera companyia d’assegurances del món s’enfonsa, però no pas deixaren d’anar a caçar perdius a Anglaterra, perquè, és clar, potser l’any que ve no n’hi ha cap, tu, la perdiu anglesa, espècie en perill d’extinció. I si després surt al New York Times, bé, sempre tindré un retall que penjar a la paret de la presó.

Regular, quin remei

Sí, després de tot, encara tinc dubtes sobre si regular és una bona idea.

Si teniu un refredat, de ben segur que no pensareu a enguixar-vos la cama. Quina rucada, no? Ah, però, per què és una rucada? Perquè sabem què és el que causa un refredat, i definitivament no té res a veure amb les cames.

I heus aquí el problema: no tenim la més remota idea de quina és l’arrel de la crisi. O potser tenim massa idees que són força contradictòries: no ho sé i la veritat, no fa cap diferència. Anem força a cegues, i ens la juguem acabar refredats i amb la cama enguixada.

No serveix de res dir que la culpa és dels preus de les cases o de la borsa—això seria com creure que els mocs són la causa del refredat. O donar la culpa al sistema en general, o l’ambició dels inversors, o al sant pare.

Deixeu-me reblar el clau: per tot el que heu pogut llegir sobre la de-regulació, la quantitat de regulacions sobre el sistema financer no ha deixat de ser enorme. Els bancs comercials americans estan sota supervisió directa de la Reserva Federal, han d’entregar unes auditories que ocupen empreses senceres a produir, tenen els dipòsits assegurat per sota de $100,000, i si tot això no fos suficient, poden ser intervenits a discreció. I de què ha servit? De res. Nada. Nothing. Zero coma zero zero.

Els dubtes, però, no treuen la necessitat de fer quelcom.

La fi del sistema capitalista

De veritat? Jo no diria pas tant.

El meu argument: el sistema capitalista, de lliure-mercat, de salvatge neoliberalisme… és, més que un sistema, l’absència d’aquest. Si per una banda el problema és la falta de regulació, dic jo, com en podem dir “sistema” del que tenim? On és el disseny, on és el propòsit?

Aquesta tensió no me l’invento jo solet després d’un martini (de més). La trobem cada cop que algú vol carregar-se al sistema capitalista… ens el trobem parlant de conspiracions i corporacions per descriure les forces del mercat. Ens pot agradar o no el dictat de l’oferta i de la demanda, però, per la major part, realment no podem senyalar acusadorament a ningú.

I hauríem d’acceptar que la regulació només fa desaparèixer els mercats de les estadístiques oficials. El meu exemple preferit és quan un país decideix regular el canvi de moneda estrangera a un canvi que no té res a veure amb el de mercat. Al dia següent podeu trobar tipus de dubtosa reputació oferint-vos un canvi que no és el fixat, mentre hi ha dues-centes vint-i-quatre traves per aconseguir el canvi promès.

Determino, doncs, que per acabar amb el sistema capitalista hauríem de trobar un sistema en el sentit estricte de la paraula, i d’espectacular que pugui amb la forma que ens hem organitzat (espontàniament per la major part) en els últims segles. L’últim que ho va intentar no va acabar gaire bé.

No és la fi del sistema capitalista perquè no és el principi de res.

D’un carrer a l’altre

Als USA es fa servir Wall Street per a referir-se al sector financer, estigui aquest a Nova York o Toledo, Ohio. També es fa servir Main Street (bàsicament, el carrer major) per la resta de l’economia: botigues de corbates, pastanagues, o pistoles semiautomàtiques.

La qüestió de la importància de la borsa és la de la capacitat dels problemes de passar d’un carrer a l’altre. Potser els inversors són tots una colla d’especuladors desconnectats del món, però si el món no està desconnectat d’ells, patirem.

Heus aquí un exemple que he trobat en l’exercici de les meves altres aficions: la NBA retalla en un deu percent els seus treballadors—veure’m els equips jugar amb quatre aviat? (No, els jugadors no són “treballadors” de la NBA).

El text del comunicat té el seu interès. La NBA cita la preocupació pel que passarà a l’economia: de ben segur que veuran menys ingressos diuen. Interessant. De ben segur que han seguit l’evolució de la borsa, han decidit que sí, que afectarà l’economia, i en les seves decisions… fan que, efectivament, la crisi afecti l’economia i la borsa l’encerti.

Sovint hi ha moltes raons per a pensar que les empreses no fan gaire cas de la borsa… però aquesta podria ser una terrible excepció.

Què ens diu la borsa?

Heus aquí un gràfic interessant:

El blau és PIB, controlat per inflació i en termes de logaritmes (l’important és que és un nivell). Podeu veure que el PIB és un pèl més pla al 2001, el tros de la gràfica en gris. És l’última recessió.

El vermell és el nivell de la borsa per empreses industrials (però l’escala és diferent de la del PIB).

Observacions immediates:

El que defineix la borsa és exageració. Del 2000 al 2002 va caure com un pedrot (o com una ploma afegiria Galileo). Al 2003 recupera quasi la meitat del que va perdre. El PIB però desaccelera o accelera una mica… costa de veure!

També hi ha una bona dosi d’indecisió. La línia de la borsa és trencada, del màxim (2000) al mínim (2002) en tres ocasions la borsa puja una mica per aleshores baixar amb més força. També hi ha un parell d’indecisions de camí de pujada.

També és sorprenent què al 2007 encara no s’hagués recuperat el nivell del 2000 (això només és cert per les empreses industrials). Ara les empreses industrials cauen (bé què és el que no cau aquests dies? D’acord, el deute) i costa de veure perquè. La producció de cotxes o ordenadors no està molt lligada al nombre d’hipoteques o el preu de les cases. Podria ser que aquestes empreses haguessin de tancar perquè els bancs no els hi ofereixen crèdit, però la veritat és que ara mateix moltes de les empreses tenen més recursos a mà que els bancs mateixos!

És cent per cent especulació aleshores? (Qui hauria dit fa dos dies que una resposta positiva ens portaria un son més dolç?)